Jaume Reixach:“El que ha sortit als mitjans és només una mil·lèsima part de tota la merda que cobreix la política”

Ahir a les 9 del matí va tenir lloc a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona una conferència sobre periodisme d’investigació amb motiu de l’entrega del premi “Sabueso con método”.

La xerrada va estar organitzada i vehiculada en tot moment per Pepe Rodríguez, professor de l’assignatura Periodisme d’Investigació a la UAB. També va comptar amb la col·laboració de Jaume Reixach, que des de gener de 1990 és editor i director del setmanari d’informació política, social i cultural El Triangle. A més, van intervenir a la xerrada Antonio Baquero, periodista especialitzat en immigració d’El Periódico de Catalunya, i Elisenda Villena, criminòloga i detectiu privat de Mètode3.

“Era necessari un espai a Manresa que oferís un oci dirigit cap a una vessant cultural”

Jordi Bordes i Casé, estudiant d’Història a la UAB i educador en el lleure, és membre  del Jovent de l’Esquerra Independentista (JEI), del Jovent de l’Esquerra Independentista (JEI) i de l’assemblea oberta de l’Ateneu Popular la Sèquia, que desinteressadament gestiona un nou espai alternatiu d’oci molt freqüentat últimament pel jovent manresà.

Quan fa que vau obrir l’Ateneu?

El vam ocupar el 4 de setembre de l’any passat; vam estar al voltant d’un mes acondicionant l’espai, amb moltes reformes per tal de poder obrir la biblioteca, la sala de xerrades, la de concerts, l’espai on tenim la barra… hi havia moltes coses trencades, i va ser un mes de molta feina per intentar rentar-li la cara al nou local.

I per què vau decidir obrir-lo?

Va sorgir d’una campanya de l’Assemblea de Joves i Maulets, anomenada l’Oci no és negoci, en la qual es feia una denúncia de la forma d’oci que actualment tenen els joves a la societat catalana en general i més concretament a Manresa, sense deixar de banda l’àmbit més global, en el que l’oci també tendeix a ser molt consumista. Creiem que no és el jovent el que es crea el seu propi oci, sinó que és consumidor d’un oci que li ofereix una empresa o algú extern a les seves necessitats. Enteníem que era necessari un espai a Manresa que oferís un oci dirigit més aviat cap a una vessant cultural, que fos constructiu i no només consumista, sinó que fes pensar i raonar al jovent. És una alternativa creada pels joves i per als joves.

“L’únic que accepten els espanyols és que els catalans siguem uns espanyols qualssevol”

Roser Comas i Closas va néixer l’any 1958 a Manresa, ciutat on va exercir fa uns anys de fiscal. Políticament decantada cap a l’esquerra i independentista convençuda, és també una tenaç defensora de la llengua catalana.

Veus possible una societat sense lleis?

Actualment no. Els pigmeus sí, perquè saben ser lliures, però nosaltres no. Primerament, per la complexitat de la nostra societat i, després perquè no crec que les persones siguin bones per naturalesa; penso que la gent es egoista i, per tant, una estructura legal sempre hi ha de ser.

Són vàlides les lleis espanyoles, encapçalades per la Constitució?

Des del punt de vista de respecte de les llibertats individuals, tenint en compte la resta de lleis europees, crec que sí. El gran problema de la Constitució és la indissoluble unitat d’Espanya, que l’exèrcit s’encarregui de mantenir-la i garantir-la i la irresponsabilitat del Rei. Les constitucions normals no diuen res de tot això, però no cal perdre de vista que aquesta es va fer sota la pressió i amenaça dels militars. Es va fer en un moment històric en què encara hi havia la por a les dictadures, i es veia com un pas ferm cap al futur. A més, els més joves que van votar-la tenen avui en dia 49 anys, per tant, no sé fins a quin punt és encara vàlida o si valdria retocar-la, si bé és cert que si PSOE o PP volguessin canviar-la, seria cap a pitjor. I el problema de Catalunya davant d’això va fer que no es va saber fer valer el que va representar el genocidi contra tota la nació catalana.

“Manresa m’ha enamorat i la gent que l’habita m’ha tractat de primera”

David Vallverdú va arribar a Manresa als 16 anys, després que el CBiUM el bequés gràcies a les seves esplèndides actuacions al Bàsquet Lleida, club de la seva ciutat natal. Durant els dos anys que ha estat a la ciutat ha viscut en un pis al carrer Francesc Moragues, el mateix que al seu moment va ocupar Sergi Llull, i ha acabat el Batxillerat a l’Escola Joviat. A nivell esportiu ha liderat l’equip júnior que ha quedat tercer de Catalunya i ha complert amb les expectatives que va generar el seu fitxatge. A més, l’estada a Manresa l’hi ha permès forjar grans amistats. Aprovada la Selectivitat, pretén estudiar Direcció i Administració d’Empreses, però sense perdre el contacte amb la ciutat i la gent amb qui ha conviscut en aquest tram final de la seva adolescència.

Què comporta marxar becat a una altra ciutat quan es tenen 16 anys?

Comporta diversos aspectes, però sobretot dubtes. En el meu cas, per exemple, portava tota una vida a Lleida i allà hi tenia la família i tots els amics de la infància. A més, tampoc sabia si seria fàcil l’adaptació a la ciutat, a la gent nova, a viure en un pis sense la família… Però al mateix temps, per contra, em va comportar una gran satisfacció que un club amb la història del Manresa es fixés en mi i em volgués becar. El més important, per això, és segurament el fet de viure fora de casa, que implica una experiència de vida fonamental per tal de madurar i créixer com a persona.

Una decisió difícil…

Sens dubte! Va ser una decisió difícil perquè tot i que tots coincidíem en què seria positiu per a mi el fet de marxar a viure a Manresa, també sabíem que tant com podia sortir bé com malament, ja que mai saps del cert com reaccionaràs davant d’una situació així i davant d’un canvi  de vida d’aquesta magnitud. Al final, tot i això, estic molt satisfet d’haver decidit venir a Manresa i crec que l’experiència ha resultat molt positiva.

“La societat està absorbida per l’estat del benestar; no té consciència de classe”

Gemma Franch (19 anys), Paula Ibáñez (17) i Clàudia Sorinas (16) són tres de les cinc fundadores del moviment Acció Lila, un col·lectiu local de dones feministes que té com a objectiu principal donar a conèixer a la resta de la població les desigualtats i violències que segueixen patint les dones a causa del sistema patriarcal, que assigna una determinats rols al sexe femení i uns altres al masculí. A més, Franch –estudiant d’Educació Social– també forma part de Maulets, Ibáñez –que està cursant segon de batxillerat– del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i Sorinas –alumna de primer de batxillerat– de l’Assemblea de l’IES Lluís de Peguera.

Quan fa que formes part d’Acció Lila?

G.F: D’ençà de la seva creació; enguany ja fa dos 8 de març. Tot va sorgir arran d’una campanya de caràcter antipatriarcal impulsada per Maulets. Aleshores, vam decidir crear aquest nou col·lectiu –totalment independent– i tirar endavant accions antisexistes. Al principi érem cinc noies, i va arribar un moment en què érem dotze (el màxim nombre assolit fins al moment). Ens reuníem i fèiem debats interns per a definir el rumb del grup.

“Es tendeix a titllar els immigrants de delinqüents, quan això no és així”

Aisha Hammaoui va néixer a Manresa el dia 18 d’agost de 1992, de pares immigrants procedents del Marroc. La petita de sis germans, i amb un català perfecte, ha subratllat que “cal diferenciar entre els delinqüents i els immigrants”, posant com a exemple l’immigrant de Guinea que el passat 5 de març va rebre una menció especial per part de la Policia Local després de retornar 800 euros que va trobar en un caixer.

Els teus pares també parlen amb aquest nivell de català?

La meva mare el comença a parlar, l’està aprenent en aquests moments. El meu pare, en canvi, porta força més temps aquí i encara no el parla.

No van venir alhora?

No, primer va venir el pare i quan va trobar feina i casa va venir la meva mare. Els meus cinc germans i jo ja vam néixer aquí Manresa.

Veus diferències entre la cultura que teniu a casa vostra i la d’algú que porta aquí molt temps?

Home… algunes. La llengua, les tradicions… A més, a casa hi ha certes actituds masclistes, tant per part del pare com de la mare, per tolerar-ho.

La Setmana Tràgica al Bages

Ressenya del meu Treball de Recerca sobre la Setmana Tràgica al Bages:

Introducció

El passat 2009 es va commemorar a tot Catalunya el centenari de la Setmana Tràgica amb nombroses exposicions, conferències, debats i presentacions de llibres referents a aquest fet històric. Tanmateix, però, fins a la data del seu centè aniversari aquest esdeveniment no havia gaudit del ressò que per les seves característiques, dimensions i conseqüències hauria merescut. A més, un altre punt a tenir en compte és que la majoria dels estudis fets sobre aquesta revolta estan centrats en els successos de la ciutat de Barcelona, passant per alt d’altres llocs com Manresa, Terrassa, Mataró, Granollers, Badalona, Sitges, Vilanova i la Geltrú o Sant Feliu de Llobregat. Tot això, juntament amb la voluntat de confeccionar un treball basat en la història local de la meva ciutat, em va empènyer a decantar-me pel tema de la Setmana Tràgica, els motius que la causaren i les conseqüències i conclusions que se’n poden destil·lar com a eix central i tema vehicular del meu Treball de Recerca.

Contingut

Com en tots els treballs històrics realitzats amb la intenció d’aconseguir el màxim rigor i la major veracitat possible, la recerca de documentació ha estat el pilar fonamental. Les fonts d’informació principals han estat entrevistes a historiadors experts en el tema, els arxius municipals de cada població tractada i l’arxiu comarcal del Bages. En aquests arxius, les fonts més profitoses han resultat ser les actes municipals d’aquells dies, la premsa local o nacional escrita i els manuscrits dels arxivers de l’època. Dissortadament, no s’ha pogut entrevistar a ningú que visqués en primera persona aquella revolta, ja que la data és massa llunyana i, per tant, no queden fonts directes. En un Treball de Recerca com aquest, que s’apropa i es desmarca alhora del pur periodisme d’investigació per intentar esdevenir una veritable anàlisi històrica, és imprescindible el pas més important de qualsevol obra històrica: un tractament rigorós de la informació un cop obtinguda, filtrant-ne al màxim les aportacions subjectives com podrien ser, a tall d’exemple, les de l’arxiver manresà Sarret i Arbós, clarament marcades pel seu posicionament melindrós i oficialista a l’hora d’opinar sobre els successos.

Els mitjans de comunicació occidentals no van fer una reflexió i un anàlisi profund de la guerra als Balcans, sinó que van intentar fer lectures senzilles dels fets”

Jordi Cumplido té 24 anys i està estudiant Història a la Universitat Autònoma de Barcelona, on ja es va llicenciar en Periodisme fa tres anys. El setembre del 2008 va emprendre, juntament amb tres estudiants més, un viatge de dues setmanes a la zona dels Balcans. “Al principi volíem fer un reportatge audiovisual, fins i tot vam demanar material a la UAB, però com que no érem en període acadèmic no ens el podien deixar”, comenta. Van estar a Dubrovnik, Mostar, Sarajevo, Mihatovici, –“on vam conèixer una noia que havia estat refugiada i parlava espanyol, pràcticament la única que ho feia”– Kamenica, Mitorvica, Pristina i Srebrenica.

Quina ciutat d’aquestes et va impactar més?

Srebrenica, la localitat on hi va haver la matança de 8.000 persones en dos dies per part dels serbis al final de la guerra, el 1995. Pels bosnis és com la Batalla de l’Ebre aquí, la bandera de la lluita i el patiment. Any rere any es descobreixen fosses comunes i cada 11 de juliol s’hi fa un funeral homenatge.

Quin record va deixar la guerra?

El record de la guerra que queda als Balcans és complicat d’explicar, perquè quan s’acaba la guerra amb els acords politics de Dayton, Bòsnia queda dividida en tres parts: la croata, la bòsnia i la sèrbia. Hi ha hagut un llarg debat intel·lectual i historiogràfic sobre si els acords són justos o no, ja que el 51% del territori va quedar pels serbis, que en teoria eren els agressors. Els bosnis ho veuen molt injust. Així, allà el primer que et trobes és que resulta molt difícil parlar amb ells sobre la guerra, ja que tot i que ja han passat 15 anys hi ha ferides que segueixen obertes. Encara hi ha molt ressentiment, i és un país totalment fragmentat. Els acords van aconseguir pacificar la zona però no crear una convivència. En aquest sentit és molt interessant anar a la part oriental, la part sèrbia de Bòsnia, perquè veus especialment la fragmentació de la societat.

“A Manresa tinc la sort que Larry Lewis m’ajuda molt en tots els aspectes, no només el bàsquet”

Pierre Oriola, nascut a Tàrrega fa 18 anys, va debutar al Nou Congost el 21 de març del 2010 contra el DKV Joventut. Enguany, va disputar 9 minuts a la pista del Reial Madrid a la segona jornada de la present edició de l’ACB. De mare francesa i pare català, va arribar a Manresa fa dues temporades per formar part de l’equip júnior del CBiUM i actualment juga a les files del Sant Nicolau de lliga EBA, equip vinculat amb el Bàsquet Manresa. Compagina els estudis de segon de Batxillerat amb els entrenaments amb el primer equip.

Què se sent al debutar a la lliga ACB tan jove?

Al principi estàs molt impressionat per jugar contra jugadors professionals amb els que sempre t’havies emmirallat. A més, estàs molt nerviós perquè et vols exigir molt i demostrar al públic quina mena de jugador ets ja només sortir a pista. Tot i això, és una sensació molt bonica i en aquells moments estàs molt content i satisfet.

Ha estat molt dur arribar fins aquí?

La veritat és que sí. Has de deixar moltes coses de banda, t’has de sacrificar molt pels entrenaments, no pots fer vida normal com l’altra gent de la teva edat, costa molt sortir de festa perquè normalment tens entrenaments o partits… No

pots fer tonteries, i has de renunciar a certs hobbies com ara esquiar. Però al final et recompensa, perquè tot i que deixes de fer moltes coses al cap i a la fi fas el que més t’agrada, que és jugar a bàsquet.

Anatomia d’un instant

El llibre de Javier Cercas titulat Anatomia d’un instant tracta sobre això mateix: un instant. Tota la trama es mou al voltant d’un moment concret. Un moment que va modificar el destí d’Espanya, aleshores esmicolada pels llargs anys de franquisme: el 23-F. Segons l’autor, aquest fet no va ser un triomf de la democràcia, com va assenyalar la premsa de manera unànime, sinó un fracàs de la democràcia en què ni els partits polítics ni la pròpia societat van estar a l’altura de les circumstàncies.

El llibre es centra en tres figures fonamentals: Adolfo Suárez, el general Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo, o el que és el mateix, els tres únics diputats i dirigents que van romandre en els seus seients quan va fer la seva aparició Tejero. La posició d’aquests tres personatges ha estat l’últim gest èpic que ha viscut aquest país.

Adolfo Suárez, aleshores president del govern, és el que pren més protagonisme. Va ser l’home nomenat pel rei per substituir el govern d’Arias Navarro, govern encara molt arrelat a les costums franquistes. Suárez tenia la missió, doncs, de transformar aquell país enfonsat per tants i tants factors (la recent dictadura, crisi econòmica, desencís, etc.) en un país democràtic, amb dret a l’elecció de parlamentaris i llibertat d’expressió.