Entre 1939 i 1975, Catalunya va viure sota la dictadura franquista. Van ser uns anys difícils. La dictadura va imposar un tipus d’estat autoritari, que va anul.lar les institucions d’autogovern catalanes, va reprimir la llengua i la cultura catalanes i qualsevol manifestació d’identitat nacional catalana. [...] la història de Catalunya durant el franquisme és la història de dos mons que conviuen en diferents condicions.
D’una banda, el món del poder, el de les “autoridades competentes”, pintat del blau dels falangistes, o del gris de la policia del règim, el de les prohibicions, el de la persecució, el de la censura, el de les multes, el dels calabossos, el del “hable en cristiano” [...]
Un món tancat, inflexible, immòbil…
Un món de veus fetes callar per l’amenaça, per la por a la detenció, la tortura, l’empresonament o la mort. [...]
Juntament amb aquest món, present en el dia a dia, cal destacar-ne un altre, que es desenvolupava paral.lelament, amb gosadia – per l’evident perill que es corria- i il.lusió alhora: el de les protestes contra el règim, amb les manifestacions, que sempre acabaven amb corredisses davant les porres dels grisos, i les campanyes, el dels actes d’afirmació catalanista, el de la lluita clandestina de les forces polítiques i sindicals, el de l’acció dels obrers, estudiants, intel.lectuals, sectors catòlics… el món de la resistència, en definitiva.
La Nova Cançó és la designació d’un moviment inspirat en la cançó francesa (G. Brassens, etc.), i que es considera l’antecessor de la actual Cançó Catalana. Aquest moviment, durant la dictadura franquista va impulsar una cançó catalana que reivindicava l’us amb normalitat de la mateixa llengua, i que a més denunciava les injustícies del règim dictatorial del general Franco.
Espinàs canta Brassens. El primer disc de la Nova Cançó Catalana.
Va apareixer a la segona meitat de la dècada dels anys cinquanta, a rel de diversos fets: el principal és la creació d’un grup format per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, que van composar les primeres cançons catalanes. A més, també hi va tenir a veuren la aparició a la radio de Font Sellabona com “El trobador de Catalunya“, la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.
L’any 1959, Lluís Serrahima escrigué un artícle per a la revista Germinabit, titulat “Ens calen cançons d’ara“, que aglutinà autors i cantants i després de tenir un gran èxit Centre Comarcal Lleidatà, es formà un grup homogèni, Els Setze Jutges.
Tot i les dificultats a l’hora de poder emetre per radio i televisió, la Nova Cançó cada vegada va anar reunint més adeptes i va obligar als intèrprets a professionalitzar-se, cosa que ,cada vegada més, reclamaven la crítiva i el públic. En resum, el moviment es va consolidar en els anys seixanta, també pel suport que va rebre de les discogràfiques Edigsa, Concèntric, i del primer programa de radio que difonia regularment la música de la Nova Cançó: a Ràdio Barcelona, Salvador Escamilla presentant un programa que duia per nom Radio Scop.
Però l’esdeveniment que va tenir més ressò va ser l’aparició del cantautor Raimón, sobretot a causa del seu triomf (compartit amb la cantant Salomé) al V Festival de la Cançó Mediterrània, amb la cançó del mestre Borrell “Se’n va anar” , i amb l’èxit de la seva cançó “Al Vent“.
Grup de folk-Els temps encara estan canviant.(2)
En aquesta dècada també a apareixer el Grup de Folk, influit pels nous corrents nordamericans, i que va comptar amb artistes com Jaume Sisa, Pau Riba i Xesco Boix.
De la mateixa manera va apareixer la Trinca, que s’allunyava del model de cançó promogut pels Setze Jutges i del Grup de Folk, fent una cançó satírica, tot i que en els inicis feien cançó tradicional infantil.
Un altre fet trascendent va ser quan TVE posposà a J. M. Serrat per cantar la cançó La la la (composada pels barcelonins Dúo Dinámico), per representar Espanya al Festival d’Eurovisió. La negativa de Serrat a cantar la cançó si no era en català li va comportar una gran popularitat al mateix temps que li suposava el veto per actuar a TVE, amb els problemes de censura que a partir d’aquell moment va patir en la seva activitat musical.
J. M. Serrat, poc després d’aquest fet, va començar a cantar en castellà. Això va provocar una gran trencadissa en el moviment de la Nova Cançó. Alguns cantants consideraven a Serrat un traidor i fins i tot Quico Pi de la Serra el va satiritzar en la cançó “Soc el millor“.
Alguns dels esdeveniments musicals de més ressò serien: el recital de Raimón a la Universitat Autònoma el 68, així com alguns recitals a Madrid, recitals d’Ovidi Montllor o de Lluís Llach al teatre Olympia de París. El que es podria considerar l’últim gran recital de la Nova Cançó fora de Catalunya probablement seria el recital a Madrid de Quico Pi de la Serra. Tots aquest recitals es varen editar en disc.
Raimón-Cançons de la roda del temps. Portada de Miró, que demostra la implicació de tots els estaments artístics en la Nova Cançó.
A partir de finals dels anys setanta, la Nova Cançó entra en un període d’ostracisme, del que se salven, amb alts i baixos J. M. Serrat (sovint cantant en castellà); Mª del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Lluís Llach i Raimon, per citar-ne alguns.
La prematura mort d’Ovidi Montllor va tancar moltes ferides obertes entre els integrants de la Nova Cançó, com una certa reconciliació entre Pi de la Serra i Serrat.
Musicalment cal remarcar com a fonamentals la tasca de dos músics: Toti Soler i Manel Camp, que va ser els arranjadors de cançons de Llach, Montllor, Mª del Mar Bonet, etc.
Actualment alguns d’aquests músics continuen en actiu, i durant la darrera dècada s’han produit discos prou importants com Banda sonora d’un temps d’un país (Recopilatori de la Nova Cançó a càrrec de J. M. Serrat), les reedicions dels discos del Grup de Folk, M’aclame a tu (Toti Soler, Esther Formosa). Altres músics que continuen en actiu són Jaume Sisa, Pau Riba, Pi de la Serra, Mª del Mar Bonet, Marina Rossell…
En els darrers temps han sorgit d’altres grups que es podrien equiparar a l’estil de la Nova Cançó: Pomada (dissolt), Jaume Mas, i d’altres que adapten lletres de la Nova Cançó a un estil més proper al rock com ara Mesclat.
Fonts
