“Manresa m’ha enamorat i la gent que l’habita m’ha tractat de primera”

David Vallverdú va arribar a Manresa als 16 anys, després que el CBiUM el bequés gràcies a les seves esplèndides actuacions al Bàsquet Lleida, club de la seva ciutat natal. Durant els dos anys que ha estat a la ciutat ha viscut en un pis al carrer Francesc Moragues, el mateix que al seu moment va ocupar Sergi Llull, i ha acabat el Batxillerat a l’Escola Joviat. A nivell esportiu ha liderat l’equip júnior que ha quedat tercer de Catalunya i ha complert amb les expectatives que va generar el seu fitxatge. A més, l’estada a Manresa l’hi ha permès forjar grans amistats. Aprovada la Selectivitat, pretén estudiar Direcció i Administració d’Empreses, però sense perdre el contacte amb la ciutat i la gent amb qui ha conviscut en aquest tram final de la seva adolescència.

Què comporta marxar becat a una altra ciutat quan es tenen 16 anys?

Comporta diversos aspectes, però sobretot dubtes. En el meu cas, per exemple, portava tota una vida a Lleida i allà hi tenia la família i tots els amics de la infància. A més, tampoc sabia si seria fàcil l’adaptació a la ciutat, a la gent nova, a viure en un pis sense la família… Però al mateix temps, per contra, em va comportar una gran satisfacció que un club amb la història del Manresa es fixés en mi i em volgués becar. El més important, per això, és segurament el fet de viure fora de casa, que implica una experiència de vida fonamental per tal de madurar i créixer com a persona.

Una decisió difícil…

Sens dubte! Va ser una decisió difícil perquè tot i que tots coincidíem en què seria positiu per a mi el fet de marxar a viure a Manresa, també sabíem que tant com podia sortir bé com malament, ja que mai saps del cert com reaccionaràs davant d’una situació així i davant d’un canvi  de vida d’aquesta magnitud. Al final, tot i això, estic molt satisfet d’haver decidit venir a Manresa i crec que l’experiència ha resultat molt positiva.

Què ressaltaries com a més enriquidor?

No em puc quedar només amb una cosa, ja que dos anys donen per molt. Però segurament em quedaria amb l’augment de maduresa que has d’experimentar, la gent excepcional que he pogut conèixer i travar-hi amistat, i evidentment el fet de jugar a un gran equip m’ha fet créixer molt com a jugador.

Deu ser dur no poder veure la família i els amics durant tota la setmana…

Realment és molt dur, perquè ho deixes tot enrere. En aquests dos anys pràcticament no he vist als meus amics de Lleida i amb prou feines veia els meus pares al cap de setmana quan em venien a veure jugar o, si no teníem partit, quan baixava jo a Lleida. Tot això, però, són coses que alhora de marxar ja tenia ben clares i estava disposat a acceptar per tal de poder jugar i viure a Manresa aquests dos anys.

Dos anys que no seran fàcils d’oblidar, oi?

Em serà impossible oblidar aquests dos anys a Manresa, ja que m’han marcat molt i a més els he gaudit tant com he pogut. A més, els valoro molt positivament perquè m’han obligat a donar un pas endavant com a persona i a madurar tan si com no. A més, he conegut grans persones amb qui he traçat una amistat que faré tot el possible per mantenir.

Què t’ha cridat l’atenció de la gent de Manresa i de la ciutat?

Quan vaig decidir venir a Manresa creia que arribaria a una ciutat més o menys com Lleida, però aquí he descobert una ciutat amb ambient de poble, en la que tothom es coneix a tothom i en la que la gent sol ser amiga de tothom. Sens dubte la ciutat m’ha enamorat i la gent que l’habita m’ha tractat de primera, i si l’any que ve puc seguir jugant aquí no deixaré escapar l’oportunitat.