La Setmana Tràgica al Bages

Ressenya del meu Treball de Recerca sobre la Setmana Tràgica al Bages:

Introducció

El passat 2009 es va commemorar a tot Catalunya el centenari de la Setmana Tràgica amb nombroses exposicions, conferències, debats i presentacions de llibres referents a aquest fet històric. Tanmateix, però, fins a la data del seu centè aniversari aquest esdeveniment no havia gaudit del ressò que per les seves característiques, dimensions i conseqüències hauria merescut. A més, un altre punt a tenir en compte és que la majoria dels estudis fets sobre aquesta revolta estan centrats en els successos de la ciutat de Barcelona, passant per alt d’altres llocs com Manresa, Terrassa, Mataró, Granollers, Badalona, Sitges, Vilanova i la Geltrú o Sant Feliu de Llobregat. Tot això, juntament amb la voluntat de confeccionar un treball basat en la història local de la meva ciutat, em va empènyer a decantar-me pel tema de la Setmana Tràgica, els motius que la causaren i les conseqüències i conclusions que se’n poden destil·lar com a eix central i tema vehicular del meu Treball de Recerca.

Contingut

Com en tots els treballs històrics realitzats amb la intenció d’aconseguir el màxim rigor i la major veracitat possible, la recerca de documentació ha estat el pilar fonamental. Les fonts d’informació principals han estat entrevistes a historiadors experts en el tema, els arxius municipals de cada població tractada i l’arxiu comarcal del Bages. En aquests arxius, les fonts més profitoses han resultat ser les actes municipals d’aquells dies, la premsa local o nacional escrita i els manuscrits dels arxivers de l’època. Dissortadament, no s’ha pogut entrevistar a ningú que visqués en primera persona aquella revolta, ja que la data és massa llunyana i, per tant, no queden fonts directes. En un Treball de Recerca com aquest, que s’apropa i es desmarca alhora del pur periodisme d’investigació per intentar esdevenir una veritable anàlisi històrica, és imprescindible el pas més important de qualsevol obra històrica: un tractament rigorós de la informació un cop obtinguda, filtrant-ne al màxim les aportacions subjectives com podrien ser, a tall d’exemple, les de l’arxiver manresà Sarret i Arbós, clarament marcades pel seu posicionament melindrós i oficialista a l’hora d’opinar sobre els successos.

11-9-1714

“Senyors…! En tres dies els catalans ens han mort més de 2.600 soldats… Cossos formats per fusters, estudiants i sastres han exterminat les nostres veteranes companyies de piquers, granaders i sapadors… No puc ordenar més atacs. Seria com enviar-los a l’escorxador.” Duc de Berwick, comandant de l’assalt a Barcelona, 12 d’Agost de 1714.

Onze de Setembre de 1714. Matí. Desenes de canons i peces d’artilleria francoespanyoles inicien un bombardeig sobre Barcelona. Després es fa el silenci. Al diferents baluards defensius, situats a les muralles de la ciutat, companyies d’estudiants, fusters, ferrers, etc, esperen. Finalment, l’assalt comença. Milers de tropes borbòniques d’èlit es llancen sobre uns centenars de defensors barcelonins pobrament armats i totalment desbordats en nombre. El baluard de Llevant està defensat per estudiants de medicina, candelers i pintors, que aconsegueixen rebutjar els successius atacs. Els defensors del baluard de Santa Clara, freners, corders de cànem i teixidors de lli també hi aconsegueixen mantenir la posició.

La crisi, motor del canvi

Per Jordi Cumplido

Mentre la crisi acapara les pàgines dels diaris i les pantalles de televisió arreu del món i les converses a peu de carrer, els experts en debaten les causes i en destil·len les conseqüències, i els polítics en busquen les solucions amb més o menys exit. El més interessant, però, és analitzar el comportament que en la societat postmoderna del segle XXI ha generat aquesta crisi.

Vull ser clar: la tesi d’aquest article és que cal buscar les arrels d’aquesta crisi en la consolidació i decadència d’un sistema que s’ha revelat com a inviable, el capitalisme, i que caldrà reflexionar sobre les conseqüències com a motor d’un canvi socioeconòmic global.

Primer de tot, el capitalisme econòmic que es va desenvolupar al segle XIX no és el capitalisme financer que s’ensorra al segle XXI. Podem parlar d’un capitalisme tardà que es torna més agressiu amb els canvis geopolítics que s’esdevenen en les dues últimes dècades del segle XX. Les tensions entre els dos sistemes hegemònics -socialisme i capitalisme- després de la derrota del feixisme a l’Europa de meitat del XX, va culminar amb la gran desfeta del socialisme a finals dels vuitanta. L’esfondrament de l’URSS, metaforitzat amb la caiguda del Teló d’Acer i del Mur de Berlín, va deixar un capitalisme hegemònic i sense alternatives, amb un esquerra desestructurada que encara avui camina entre el desconcert i la desorientació. Aquest capitalisme ha evolucionat cap a la globalització condicionat per fenomens internacionals com la descolonització a l’Àfrica -a finals de segle s’havien reactivat certes formes de colonització- o la irrupció d’una nova era tecnològica que ha canviat definitivament el món. L’últim pas d’aquesta metamorfosi del sistema ha estat l’evolució cap a un capitalisme financer, en què només uns pocs estats controlen el fluxe econòmic mundial i, encara més, els estats han perdut poder enfront de les empreses multinacionals i, sobretot, la gran banca.

30 anys de Prostitució de Catalunya

Avui fa tres dècades que l’Estat espanyol va posar punt final a 40 anys de dictadura franquista donant el sí a la Constitució. 30 anys després, però, hi ha debats arreu de l’Estat sobre la salut democràtica d’aquest text i diversos sectors de la societat demanen un seguit de canvis en la Carta Magna.

I si canto trist-A Margalida

25 de setembre del 1973. Salvador Puig Antich és detingut per la policia per ser militant del grup anarquista armat MIL (Moviment Ibèric d’Alliberament, sigles en castellà). Les accions d’aquest grup consistien en atracaments a sucursals bancàries. Amb els diners robats editaven les seves publicacions clandestines i ajudaven els comitès de vaga i els obrers represaliats. Tanmateix, les contradiccions entre els seus membres sobre com organitzar la lluita van portar el grup a la seva autodisolució l’agost de 1973. Només un mes després, gairebé tots els seus components van ser detinguts a Barcelona i empresonats. Salvador Puig Antich és detingut el 25 de setembre del 1973 a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent a Barcelona.

La Nova Cançó

Entre 1939 i 1975, Catalunya va viure sota la dictadura franquista. Van ser uns anys difícils. La dictadura va imposar un tipus d’estat autoritari, que va anul.lar les institucions d’autogovern catalanes, va reprimir la llengua i la cultura catalanes i qualsevol manifestació d’identitat nacional catalana. [...] la història de Catalunya durant el franquisme és la història de dos mons que conviuen en diferents condicions.

D’una banda, el món del poder, el de les “autoridades competentes”, pintat del blau dels falangistes, o del gris de la policia del règim, el de les prohibicions, el de la persecució, el de la censura, el de les multes, el dels calabossos, el del “hable en cristiano” [...]