La xerrada va estar organitzada i vehiculada en tot moment per Pepe Rodríguez, professor de l’assignatura Periodisme d’Investigació a la UAB. També va comptar amb la col·laboració de Jaume Reixach, que des de gener de 1990 és editor i director del setmanari d’informació política, social i cultural El Triangle. A més, van intervenir a la xerrada Antonio Baquero, periodista especialitzat en immigració d’El Periódico de Catalunya, i Elisenda Villena, criminòloga i detectiu privat de Mètode3.

La repressió sobre l’ofici periodístic i la falta de compromís de molts dels que el practiquen va marcar la xerrada en tot moment. Pepe Rodríguez va iniciar la conferència plantejant la pregunta de si cal fer periodisme d’investigació o investigació en periodisme. A més, va apuntar que“el periodisme d’investigació no és un gènere, sinó una caixa d’eines per a fer un bon periodisme”.

“A Espanya hi ha molt periodisme de filtració, però cada vegada hi ha menys periodisme d’investigació”, va assenyalar Rodríguez. I, d’acord amb el que va exposar, és conseqüència d’un sistema judicial “kafkià” i unes lleis molts restrictives, que generen molta por als periodistes joves. Jaume Reixach va ser més directe: “La democràcia que ens han construït és una mentida i està plena d’injustícies”. “El sentit del periodisme és denunciar i intentar modificar aquesta realitat”, va agregar. En aquesta línia, Reixach va assenyalar que prefereix la llibertat que els diners que pugui tenir en un compte corrent, perquè “estimo aquesta professió i tinc la il·lusió de transformar la societat”. A més, va denunciar que els mitjans de comunicació actuals són negocis controlats per gent que no té res a veure amb el periodisme i que “l’esquema actual dels mitjans impedeix tard o d’hora el periodisme lliure”. “El periodisme no és només una feina, és una vocació per ajudar a canviar el món, per servir, per estar al costat dels més febles i compartir les seves angoixes”, va sentenciar.

Rodríguez i Reixach van coincidir en assenyalar que els governs tenen por al bon periodisme: “quan vibrem amb la gent, quan els posem el dit a l’ull, aleshores és quan tremolen”, va afirmar Rodríguez, recolzat per Reixach: “El que ha sortit als mitjans és només una mil·lèsima part de tota la merda que cobreix la política”. En aquesta línia va voler subratllar que “la nostra dimensió social és explicar en quina societat vivim i estar-hi arrelats, perquè els governs –va continuar– volen que siguem espectadors de tercera, que estiguem al servei del poder”.

Al seu torn, Elisenda Villena va comparar el periodisme d’investigació amb la feina de detectiu privat, ja que en tots dos casos és imprescindible esbrinar quelcom que algú no vol que sigui descoberta. Tot i això, va diferenciar lleugerament ambdues professions perquè “els detectius hem d’acreditar perfectament tot el que diem i davant tenim una llei de protecció de dades que és de les més feixistes del país”. Paral·lelament, va ser molt taxativa davant la pregunta de quina era la principal qualitat d’un bon investigador: “heu de ser molt crítics, perquè si no ho sou, no sereu ni tan sols periodistes”.

Per la seva banda, Antonio Baquero es va mostrar molt crític amb la situació d’Espanya, un país “que prefereix Gran Hermano en detriment de CNN+”. Malgrat això, va assenyalar que amb Internet la comunicació serà més independent i lliure: “Internet serà el Main Street per on circularà tota la informació”. En el seu discurs també va explicar que a diferència dels Estats Units, a Espanya no es fa gaire periodisme d’investigació perquè requereix inversió, temps i paciència.

Tot seguit, es va entregar el premi “Sabueso con método”, creat per Pepe Rodríguez, durant el curs 2007-2008, com una forma d’estimular i reconèixer el treball pràctic dels seus alumnes de l’assignatura de Periodisme d’Investigació. Les premiades d’enguany són Noemi Badrenas, Susanna Cases i Elena Domingo, pel treball “Amposta, pacte no escrit”, del que Pepe Rodríguez ha dit ser un “gran treball”. En el treball d’investigació que han de realitzar els estudiants es valora, fonamentalment, la seva capacitat per a aplicar una metodologia adequada al tipus d’investigació triada, d’aquí el nom de Sabueso (per l’obvi) amb “mètode”.

Per tancar la conferència, Rodríguez va animar als prop de 150 assistents, alumnes de primer curs del grau de Periodisme, a lluitar per un bon periodisme, avisant que “cal capacitat analítica, interpretativa, reflexiva i de síntesi” i alertant de que “cada vegada més periodistes diuen amor a allò que ha de ser sexe”.

Quan fa que vau obrir l’Ateneu?

El vam ocupar el 4 de setembre de l’any passat; vam estar al voltant d’un mes acondicionant l’espai, amb moltes reformes per tal de poder obrir la biblioteca, la sala de xerrades, la de concerts, l’espai on tenim la barra… hi havia moltes coses trencades, i va ser un mes de molta feina per intentar rentar-li la cara al nou local.

I per què vau decidir obrir-lo?

Va sorgir d’una campanya de l’Assemblea de Joves i Maulets, anomenada l’Oci no és negoci, en la qual es feia una denúncia de la forma d’oci que actualment tenen els joves a la societat catalana en general i més concretament a Manresa, sense deixar de banda l’àmbit més global, en el que l’oci també tendeix a ser molt consumista. Creiem que no és el jovent el que es crea el seu propi oci, sinó que és consumidor d’un oci que li ofereix una empresa o algú extern a les seves necessitats. Enteníem que era necessari un espai a Manresa que oferís un oci dirigit més aviat cap a una vessant cultural, que fos constructiu i no només consumista, sinó que fes pensar i raonar al jovent. És una alternativa creada pels joves i per als joves.

Vau ocupar els baixos del Carrer Alfons XII número 14-16. Per què aquest edifici i no un altre?

Eren uns baixos que sabíem que estaven deshabitats i buits des de feia temps. Va ser aquest com podia haver estat un altre que estigués en les mateixes condicions de desús. Teníem constància que al Barri Antic hi ha centenars de pisos i baixos buits que estan en desús i molts són víctimes de pràctiques especuladores, i a més volíem ubicar el nou Ateneu precisament en aquest barri, per la seva història i perquè creiem que és una zona que s’ha de recuperar com espai de sociabilitat de la ciutat.

Exactament què hi oferiu?

És un espai destinat a que s’hi puguin anar a aprendre coses, veure vídeos, documentals, realitzar tallers i activitats, o simplement anar a petar la xerrada amb els amics, amb o sense consumició, a preus populars, i en cap cas obligatòria. En definitiva, un espai de socialització del jovent fins al moment inexistent a Manresa.

La relació amb els veïns deu haver estat complicada…

Tot el contrari! Mai hem rebut cap queixa per part del veïnat, el dia de portes obertes va venir a animar-nos a seguir amb aquesta iniciativa i a tirar endavant. Intentem que a la nit no es produeixin aldarulls a les proximitats del local i que la gent sigui respectuosa i mantingui un to de veu baix per no molestar els veïns. A més a més intentem informar-los periòdicament de les activitats que realitzem.

A nivell organitzatiu com funcioneu?

A l’Ateneu ningú obté cap mena de retribució; la gent que està a la barra, passant vídeos o fent tallers es perquè vol col·laborar a fer més fort el nostre projecte, més enriquidor i aportar el seu granet de sorra. L’Ateneu s’organitza per una assemblea oberta, en la que tothom que vulgui pot adherir-s’hi. A més, som un col·lectiu que s’autogestiona a través de la barra. Tots els beneficis que obtenim els reinvertim per millorar el local, encara que pugui semblar a fons perdut perquè un dia o altre ens desallotjaran, tot i així la voluntat de tots es que mentre pugui funcionar l’espai sigui el més acollidor possible.

A l’entrar he vist alguns cartells que adverteixen que aquest no és un local on venir a fumar porros o a emborratxar-se…

Una altra finalitat de l’Ateneu és la pedagògica. No creiem en les prohibicions, però sí en la conscienciació del jovent sobre la perillositat de la mala utilització d’aquestes substàncies. No podem permetre que per tenir un preus més barats que a altres llocs el local es converteixi en un espai perquè la gent hi vagi el cap de setmana a emborratxar-se, sinó que intentem conscienciar la gent en contra el consumisme i l’oci actual, i això passar per actuar raonadament. Volem potenciar valors com la solidaritat, la cooperació, la tolerància i, sobretot, el respecte a la diferència.

També n’hi havia un que deia que no es toleraran actituds racistes, sexistes ni ¡espanyolistes! No és contradictori que un local que propugna la llibertat de pensament prohibeixi aquestes conductes?

Entenem com actituds espanyolistes precisament aquelles que no respecten la voluntat d’una majoria de la societat catalana, que no és altra que la de poder exercir el dret a l’autodeterminació sobre els Països Catalans, és per això que diem que no les acceptem, perquè són aquestes persones i també els partits espanyolistes els que ens neguen un dret tan fonamental i legítim com aquest. És voluntat de totes nosaltres la que la cultura catalana sigui una via d’integració i obtingui el mateix status que totes les altres cultures, però per això cal que abans sigui respectada. Lògicament això en cap cas significa que algú que, per exemple, parli en castellà no sigui benvingut a l’Ateneu.

Abans parlaves d’una biblioteca. Quins més projectes semblants teniu al voltant de l’àmbit educatiu?

Tenim una sala d’estudi i una biblioteca, que de moment conté pocs llibres però que amb la perseverança de tots esperem anar incrementant de mica en mica. A més, ens van regalar alguns ordinadors que estem intentant reparar per tal de poder oferir algun curset informàtic o destinar-los a la sala d’estudi. Volem dinamitzar l’Ateneu i per això des del dia 15 de febrer obrim cada tarda de 5 a 9 de la tarda, amb la intenció d’aprofitar el servei de biblioteca que oferim a causa de que la del Casino sovint es queda petita o és dificultós fer-hi treballs en grup. Alhora obrir cada tarda també creiem que pot beneficiar la lectura de la premsa alternativa i crítica que oferim a l’ateneu. Entre d’altres coses volem fomentar que la gent jugui als jocs de taula de tot tipus de que disposem.

Veus possible una societat sense lleis?

Actualment no. Els pigmeus sí, perquè saben ser lliures, però nosaltres no. Primerament, per la complexitat de la nostra societat i, després perquè no crec que les persones siguin bones per naturalesa; penso que la gent es egoista i, per tant, una estructura legal sempre hi ha de ser.

Són vàlides les lleis espanyoles, encapçalades per la Constitució?

Des del punt de vista de respecte de les llibertats individuals, tenint en compte la resta de lleis europees, crec que sí. El gran problema de la Constitució és la indissoluble unitat d’Espanya, que l’exèrcit s’encarregui de mantenir-la i garantir-la i la irresponsabilitat del Rei. Les constitucions normals no diuen res de tot això, però no cal perdre de vista que aquesta es va fer sota la pressió i amenaça dels militars. Es va fer en un moment històric en què encara hi havia la por a les dictadures, i es veia com un pas ferm cap al futur. A més, els més joves que van votar-la tenen avui en dia 49 anys, per tant, no sé fins a quin punt és encara vàlida o si valdria retocar-la, si bé és cert que si PSOE o PP volguessin canviar-la, seria cap a pitjor. I el problema de Catalunya davant d’això va fer que no es va saber fer valer el que va representar el genocidi contra tota la nació catalana.

És possible la independència per la via legal?

S’han de buscar les escletxes que presenten les lleis. Tanmateix, si hi hagués una majoria a Catalunya que la volgués, Espanya no s’hi podria negar. Moralment no ho acceptaria, però sortosament no ens podrien enviar els tancs. L’únic que accepten els espanyols és que els catalans siguem uns espanyols qualssevol. La posició d’Espanya es monolítica i això no canviarà mai.

Quina opinió et mereix l’Estatut?

L’estatut té un problema d’origen, perquè és una llei orgànica i és evident que a través d’ella no ens donaran mai res; s’ha de buscar altres fórmules.

Quines podrien ser, aquestes fórmules?

Si seguim amb l’excusa que com que Espanya no vol la nostra independència per això no fem res, malament. El problema de l’únic partit independentista del Parlament, ERC, és pensar que estan en igualtat de condicions amb el govern espanyol. I això no és així, perquè ells tenen tot el poder, i encara que hi puguin haver lleis, s’ha demostrat que tampoc les compleixen. No hi ha igualtat. No es pot anar de tu a tu, això és absurd. Ells marquen les normes del joc. S’haurien d’aprofitar totes les vies, i si convingués la de la desobediència civil. Però no podem fer cap desobediència civil fiscal, que seria el millor, perquè els empresaris retenen els diners dels assalariats. Si els que tenen els duros ho tinguessin més clar seria molt més fàcil. El dia que vegin que hi perden diners potser se n’adonaran.

Hi ha qui diu que a Catalunya es discrimina el castellà…

Aquí amb el tema de la llengua sempre hem adoptat una postura molt defensiva, d’aquí no passa res quan sí que passa. Aquí qui està discriminat som els catalanoparlants, als únics que insulten per parlar en català som els catalans. Amb la llengua s’hauria de ser totalment radical. És una autèntica fal·làcia que el castellà estigui discriminat, tot i que jo penso que efectivament hauria de ser així. La llengua castellana és una llengua intrusa, dominadora i abassegadora, imposada per les armes. Hi ha gent que ha vingut i que tenia una llengua, però el problema no és aquesta gent que va venir, sinó el suport que tenien de l’Estat. Els marroquins poden portar una llengua, però mai l’imposaran, perquè no tenen l’Estat a darrere. Amb el tema de la llengua s’hauria d’haver estat més contundent des del principi. A més, la Generalitat ja pot dir encomana el català, ja, però estan acceptant que hi hagi funcionaris que ni entenguin el català. S’ha d’exigir que la Generalitat prengui mesures realment eficaces, ja que sempre ha intentat amagar la realitat, falsejant estadístiques i mentint sobre aquest tema. Demanen el nivell C, però la meitat d’exàmens son ficticis, es donen exempcions a qui convingui i no és cert que a la gent se l’atengui en la llengua del seu país. Als funcionaris que no parlen català no els passa res, però els que no parlen castellà tenen problemes a la Generalitat.

Creus que el problema ve de la Transició?

La Transició es va portar molt malament. En primer lloc no es van reconèixer mai els moviments nacionals del catalanisme dins la lluita antifranquista, només es va donar importància al PSUC i a Comissions. Es va menystenir la feina del Front Nacional de Catalunya i altres grups. Llavors era el moment en què s’hauria d’haver reclamat. Quan es va pactar l’Estatut de Sau, el PSC va portar a redactar-lo a Eduardo Martín, que era del PSOE i un funcionari de l’Estat. Ni PSC ni PSUC, que eren els dos partits principals, van estar a l’alçada.

I quin paper hi va jugar, CiU?

En aquell moment eren la tercera força política. Mai han estat independentistes, i a més ho han dit. L’Estatut de Sau va ser una misèria. Per exemple, els bascos no van negociar fins que no van tenir el Concert Econòmic a sobre la taula, i encara ara no entenen com vam poder acceptar aquell Estatut. Catalunya sempre ha perdut en les guerres contra Espanya (1640, 1714 i 1939), a diferència dels bascos, i això es nota en el finançament de cada nació.

Què comporta marxar becat a una altra ciutat quan es tenen 16 anys?

Comporta diversos aspectes, però sobretot dubtes. En el meu cas, per exemple, portava tota una vida a Lleida i allà hi tenia la família i tots els amics de la infància. A més, tampoc sabia si seria fàcil l’adaptació a la ciutat, a la gent nova, a viure en un pis sense la família… Però al mateix temps, per contra, em va comportar una gran satisfacció que un club amb la història del Manresa es fixés en mi i em volgués becar. El més important, per això, és segurament el fet de viure fora de casa, que implica una experiència de vida fonamental per tal de madurar i créixer com a persona.

Una decisió difícil…

Sens dubte! Va ser una decisió difícil perquè tot i que tots coincidíem en què seria positiu per a mi el fet de marxar a viure a Manresa, també sabíem que tant com podia sortir bé com malament, ja que mai saps del cert com reaccionaràs davant d’una situació així i davant d’un canvi  de vida d’aquesta magnitud. Al final, tot i això, estic molt satisfet d’haver decidit venir a Manresa i crec que l’experiència ha resultat molt positiva.

Què ressaltaries com a més enriquidor?

No em puc quedar només amb una cosa, ja que dos anys donen per molt. Però segurament em quedaria amb l’augment de maduresa que has d’experimentar, la gent excepcional que he pogut conèixer i travar-hi amistat, i evidentment el fet de jugar a un gran equip m’ha fet créixer molt com a jugador.

Deu ser dur no poder veure la família i els amics durant tota la setmana…

Realment és molt dur, perquè ho deixes tot enrere. En aquests dos anys pràcticament no he vist als meus amics de Lleida i amb prou feines veia els meus pares al cap de setmana quan em venien a veure jugar o, si no teníem partit, quan baixava jo a Lleida. Tot això, però, són coses que alhora de marxar ja tenia ben clares i estava disposat a acceptar per tal de poder jugar i viure a Manresa aquests dos anys.

Dos anys que no seran fàcils d’oblidar, oi?

Em serà impossible oblidar aquests dos anys a Manresa, ja que m’han marcat molt i a més els he gaudit tant com he pogut. A més, els valoro molt positivament perquè m’han obligat a donar un pas endavant com a persona i a madurar tan si com no. A més, he conegut grans persones amb qui he traçat una amistat que faré tot el possible per mantenir.

Què t’ha cridat l’atenció de la gent de Manresa i de la ciutat?

Quan vaig decidir venir a Manresa creia que arribaria a una ciutat més o menys com Lleida, però aquí he descobert una ciutat amb ambient de poble, en la que tothom es coneix a tothom i en la que la gent sol ser amiga de tothom. Sens dubte la ciutat m’ha enamorat i la gent que l’habita m’ha tractat de primera, i si l’any que ve puc seguir jugant aquí no deixaré escapar l’oportunitat.

Quan fa que formes part d’Acció Lila?

G.F: D’ençà de la seva creació; enguany ja fa dos 8 de març. Tot va sorgir arran d’una campanya de caràcter antipatriarcal impulsada per Maulets. Aleshores, vam decidir crear aquest nou col·lectiu –totalment independent– i tirar endavant accions antisexistes. Al principi érem cinc noies, i va arribar un moment en què érem dotze (el màxim nombre assolit fins al moment). Ens reuníem i fèiem debats interns per a definir el rumb del grup.

Quina és la finalitat d’aquest col·lectiu?

P.I: Volem acabar amb la violència física, psicològica i moral que patim les dones en la vida quotidiana: a la feina, a l’escola, al carrer… Quan som tractades com objectes sexuals, quan ens neguen el dret al propi cos criminalitzant l’avortament, amb la imposició d’un cànon de bellesa establert que comporta greus malalties, amb un model de família tradicional, etc. El millor és que totes juntes obrim els ulls, perquè sí que hem avançat respecte de les nostres àvies i mares, però encara queden moltes coses per canviar.

Però sortir d’un masclisme per passar a viure en un feminisme no és sortir del foc per anar a les brases?

C.S: No! Aquí has comès un error de concepte en què també incorre molta gent. Una cosa és un feminisme, que segons definició de diccionari és un moviment que té com a finalitat aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l’home, i una altre de ben diferent és un femellisme, que és el masclisme en versió femenina. I des d’Acció Lila defensem la igualtat entre sexes i lluitem contra el patriarcalisme i el sexisme.

La pancarta que vau penjar a Sant Domènec us va mediatitzar força…

P.I: Sí, la pancarta que fa al·lusió a la divisa de Maria-Mercè Marçal –en què agraïa “haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida”– ha donat a conèixer força el grup, de la mateixa manera que la manifestació que vam fer amb màscares blanques i pancartes pel Passeig de Manresa.

Les tres esteu en moviments estudiantils o juvenils de caràcter independentista. Com valoreu el Pla de Bolonya?

G.F: És el pitjor que li pot passar a l’ensenyament català. La gent ha d’anar a la universitat per fomentar el seu esperit crític i això Bolonya ho impedeix; només crea robots encarats clarament de cara al mercat laboral, deixant de banda la seva millora personal i cultural.

C.S: Bolonya elititza clarament l’ensenyament. L’Estat no té suficient finançament per subvencionar les beques que haurien d’acompanyar el Pla i això provocarà l’entrada d’empreses privades a les universitats, com ja ha passat a Alemanya. D’aquesta manera, seran els empresaris els que decidiran què s’estudia i què no. Si hi ha alguna cosa que a les empreses no els interessa que se sàpiga, no se sabrà; de fet, això ja ha passat en una universitat d’història en la que no s’explicava com tocava l’Holocaust. A més, com que Espanya sempre va endarrerida en gairebé tot, el Pla s’ha aplicat a marxes forçades i malament.

P.I: Nosaltres ens vam posicionar en contra del Pla fonamentalment perquè amb ell es perdrà l’essència de la universitat, que és aprendre i créixer com a persones, no pas formar segons el què interessi a les empreses. La nostra oposició al Pla de Bolonya és frontal i no ens rendirem!

La societat, però, no ha seguit en massa els vostres actes; us ha donat una mica l’esquena…

G.F: la societat està contaminada pel sistema capitalista i consumista en què vivim. És molt difícil arribar a la gent que està absorbida per l’estat del benestar. Si tens una casa, un cotxe i vas fent, per molt que t’expliquin que la societat és injustament desigual seguiràs sense fer-hi front. No tothom té consciència de classe, i per a nosaltres això és una gran barrera per a arribar a la gent i convèncer-la de que no es conformi i intenti aconseguir una societat millor. I tot i això, les tancades a les universitats i les manifestacions van ser força seguides!

Els teus pares també parlen amb aquest nivell de català?

La meva mare el comença a parlar, l’està aprenent en aquests moments. El meu pare, en canvi, porta força més temps aquí i encara no el parla.

No van venir alhora?

No, primer va venir el pare i quan va trobar feina i casa va venir la meva mare. Els meus cinc germans i jo ja vam néixer aquí Manresa.

Veus diferències entre la cultura que teniu a casa vostra i la d’algú que porta aquí molt temps?

Home… algunes. La llengua, les tradicions… A més, a casa hi ha certes actituds masclistes, tant per part del pare com de la mare, per tolerar-ho.

Hi ha qui diu que aquests actes us vénen marcats per l’Alcorà…

És totalment fals. L’Islam no ha evocat mai al masclisme; ara bé, hi ha gent que interpreta l’Alcorà a la seva manera segons li convé. I aquest és un gran error. Per exemple, conec el cas d’un analfabet que està conveçut del que li han dit, sense haver-lo llegit. És a dir, tindrà un interpretació totalment difuminada, perquè el que li hagi dit haurà extret de manera subjectiva l’essència del que diu l’Alcorà. Cal llegir-lo i conèixer-lo, i a partir d’aquí decidir. Hi ha gent que s’escuda darrere l’Islam per assassinar, i això ho veig intolerable.

A Manresa hi ha més o menys religiosos que a una ciutat marroquina?

Pel que m’han explicat els de casa, allà s’és molt més religiós. En aquest sentit, allà des de petit et convencen que has de creure-hi. Crec que el més adient seria que la gent, un cop madura, decideixi si vol fer-se musulmà. Per exemple, el meu pare fa poc temps que s’ha convertit en musulmà, un cop ja establert aquí Manresa.

Portar símbols religiosos a Manresa és un problema?

Jo mai m’he trobat amb cap problema racista, però estic segura que si portés el vel la gent em miraria d’una altra manera. És una qüestió d’aparences. També es tendeix a titllar els immigrants de delinqüents, quan això no és així. D’immigrants n’hi ha nascuts aquí i nascuts a fora. És cert que la societat, quan portes algun símbol distintiu, ja sigui que denoti religiositat o el teu origen, et mira malament, amb certa desconfiança. Des del meu punt de vista s’ha de valorar i jutjar una persona, en cap cas la seva aparença. Això també passa amb les mesquites: se les jutja perquè són d’una religió diferent a la que majoritàriament es segueix aquí Manresa, però tenen la mateixa finalitat que una església; no molesten a ningú.

Què n’opines de partits com Plataforma per Catalunya?

Crec que són un error molt gran, no ho trobo gens bé. S’ha de tractar a tothom igual; si fas quelcom malament has de rebre el mateix càstig que qualsevol altre persona, independentment del teu origen, religió o llengua.

I de la problemàtica dels últims dies a Vic o a Salt?

No domino massa aquesta tema, però pel poc que sé, és un problema de convivència i respecte. Quan algú delinqueix se l’ha de jutjar de la mateixa manera, independentment del país que sigui. Si un immigrant roba, fa mal a la societat en general i a la resta d’immigrants, perquè aleshores la gent, erròniament, associa delinqüència amb immigració.

Aniràs a votar el dia 25 d’abril?

Si, segurament si. Al Marroc les dones no solen votar, estan molt marginades, i ara que tinc la oportunitat, no puc deixar-la escapar. Ara bé, la relació entre Catalunya i Espanya no m’afecta directament, però tot i això preferiria una Catalunya més lliure que la d’ara.

Introducció

El passat 2009 es va commemorar a tot Catalunya el centenari de la Setmana Tràgica amb nombroses exposicions, conferències, debats i presentacions de llibres referents a aquest fet històric. Tanmateix, però, fins a la data del seu centè aniversari aquest esdeveniment no havia gaudit del ressò que per les seves característiques, dimensions i conseqüències hauria merescut. A més, un altre punt a tenir en compte és que la majoria dels estudis fets sobre aquesta revolta estan centrats en els successos de la ciutat de Barcelona, passant per alt d’altres llocs com Manresa, Terrassa, Mataró, Granollers, Badalona, Sitges, Vilanova i la Geltrú o Sant Feliu de Llobregat. Tot això, juntament amb la voluntat de confeccionar un treball basat en la història local de la meva ciutat, em va empènyer a decantar-me pel tema de la Setmana Tràgica, els motius que la causaren i les conseqüències i conclusions que se’n poden destil·lar com a eix central i tema vehicular del meu Treball de Recerca.

Contingut

Com en tots els treballs històrics realitzats amb la intenció d’aconseguir el màxim rigor i la major veracitat possible, la recerca de documentació ha estat el pilar fonamental. Les fonts d’informació principals han estat entrevistes a historiadors experts en el tema, els arxius municipals de cada població tractada i l’arxiu comarcal del Bages. En aquests arxius, les fonts més profitoses han resultat ser les actes municipals d’aquells dies, la premsa local o nacional escrita i els manuscrits dels arxivers de l’època. Dissortadament, no s’ha pogut entrevistar a ningú que visqués en primera persona aquella revolta, ja que la data és massa llunyana i, per tant, no queden fonts directes. En un Treball de Recerca com aquest, que s’apropa i es desmarca alhora del pur periodisme d’investigació per intentar esdevenir una veritable anàlisi històrica, és imprescindible el pas més important de qualsevol obra històrica: un tractament rigorós de la informació un cop obtinguda, filtrant-ne al màxim les aportacions subjectives com podrien ser, a tall d’exemple, les de l’arxiver manresà Sarret i Arbós, clarament marcades pel seu posicionament melindrós i oficialista a l’hora d’opinar sobre els successos.

L’origen immediat de la revolta que va tenir lloc a Barcelona i a diverses ciutats catalanes l’última setmana de juliol del 1909, coneguda popularment com la Setmana Tràgica, fou l’oposició popular al rellançament de l’aventura colonial del Marroc, promoguda pels interessos que la burgesia tenia a les mines del Rif, on l’any anterior s’havien descobert unes mines propietat d’una societat controlada pel Comte de Romanones, el Marquès de Comillas i el Comte Güell, casat amb Isabel López Bru, filla del Marquès de Comillas. El govern espanyol era incapaç de garantir l’ordre en la seva zona d’influència i les pressions de l’imperialisme francès eren una constant. Finalment, el govern presidit pel conservador Antonio Maura va preparar els plans militars. El 4 de juny va tancar el parlament i dies després va ampliar el pressupost dedicat a despeses militars començant l’enviament de tropes a Melilla. El 9 de juliol els rifenys ataquen les mines espanyoles donant l’excusa perfecta per a començar la guerra. El govern va mobilitzar immediatament un cos expedicionari de més de 40.000 homes, reservistes casats i amb fills la majoria d’ells, i la major part procedents de Catalunya. L’embarcament de tropes tingué lloc de l’11 de juliol fins el 18, quan s’envià cap a Melilla el darrer destacament, el batalló de caçadors de Reus, que s’allotjava a la caserna del Carme de Manresa des de 1906. Un total de 733 soldats, 22 oficials i 2 caps s’enrolà al vapor Catalunya, propietat dels marquesos de Comillas, que esdevindria l’escenari del primer fet revolucionari de la Setmana Tràgica.

A causa de la censura de l’època, no serà fins el 10 d’agost quan la premsa de Manresa escriurà obertament dels fets. Així, segons Diario de Avisos, el dimarts 27 de juliol, la comandància militar de Manresa rep un telegrama del capità general de Catalunya, Luis de Santiago, en el que es declara l’estat de guerra. El comandant Alonso de Medina convoca les autoritats locals, amb la finalitat d’actuar d’acord amb l’autoritat militar, per tal de garantir l’ordre, preveient que aquest podia ser alterat. Per aquesta finalitat, la llei marcial permet disposar de les tropes de l’exèrcit. L’endemà arriba la notícia que la vaga general que s’ha iniciat el dilluns 26 a Barcelona, s’estendria a la capital del Bages a partir del dijous, perquè els preparatius estaven a punt. I així va ser, tal i com reconeixen les autoritats militars. El 27 de juliol l’excitació social va anar en augment, i un dels obrers, Domingo Golet, va aconsellar els treballadors secundar la vaga, mentre les autoritats municipals van decidir expulsar els forasters i les persones desconegudes per evitar possibles alteracions de l’ordre públic. Segons explica l’arxiver Joaquim Sarret i Arbós, en un document monogràfic sobre la Setmana Tràgica, per encàrrec de l’alcalde Joaquim Gomis Cornet, el comandant militar va ordenar als oficials i soldats del Batalló de Caçadors de Reus que no s’havien desplaçat a Melilla, es concentressin a la Caserna del Carme per tal de plantar cara als revoltats, mentre 10 guàrdies civils vigilaren sense gaire èxit la via fèrria de l’Estació del Nord. Tot i la presència d’aquests 10 guàrdies, el 29 de juliol a les 8 del matí, quan es declara oficialment la vaga general a Manresa i s’aixequen les vies de l’estació del Nord de Manresa i del ferrocarril de Berga, al mateix temps que es destrueix una caseta de l’agulla amb una eina proporcionada pel guarda. L’alcalde era Joaquim Gomis, tot i que els republicans acabdillats per l’advocat Maurici Fius i Palà havien guanyat els comicis municipals celebrats el mes de maig del 1909, però com que a la resta de Catalunya encara no s’havien constituït els nous ajuntaments, eren les dretes carlo-regionalistes les que tenien la majoria consistorial. Segons Gemma Rubí, la consigna de Fius fou la de no adherir-se a la vaga per tal de no comprometre el poble ni els republicans. Una decisió que no fou compartida per la resta de republicans radicals catalans, seguidors de les directrius d’Alejandro Lerroux, els quals, sense encapçalar la revolta, sí que prengueren part activa en els fets, sobretot a Barcelona. No obstant això, els obrers estaven decidits a seguir com fos la vaga, després de romandre dos dies a l’expectativa amatents als esdeveniments que tenien lloc a Barcelona i Sabadell; i així ho feren, començant pels sabaters de la fàbrica Cortés Hermanos el dimecres 28 de juliol, seguits pels tintorers, que comunicaren a llurs patrons que tenien la mateixa intenció.

Al mes de novembre, La Montaña Republicana, òrgan del partit de la Unió Republicana de Manresa, que es pot consultar a l’Arxiu Comarcal de Manresa, explicava que un grup de jovenets havien boicotejat la sortida de trens a l’estació, tallant els rails i els cables telegràfics i telefònics. El comandant militar també va ordenar a l’alcalde (que n’era reticent, per “no excitar els ànims dels vaguistes fins aleshores tranquils”, segons Sarret i Arbós) el tancament de bars i tavernes a partir de les vuit del vespre. Pràcticament tots ja havien tancat per la por de veure apedregades portes i finestres. A la matinada del dia 29 totes les fàbriques i tallers de la ciutat fan una aturada general i es tanquen també la majoria d’establiments comercials. Durant les primeres hores del matí i fins les dotze del migdia, els vaguistes van recórrer pacíficament els principals carrers de la ciutat, sense fer manifestacions tumultuàries fins arribar a les quatre de la tarda. Aleshores, quan els reforços militars entren en acció a Barcelona i el líder lerrouxista Emiliano Iglesias, la mà dreta de Lerroux, informa que el moviment havia fracassat fora de Catalunya, sense que ciutats com Manresa o Igualada se n’assabentessin, els avalots es van intensificar a la capital del Bages, tot i que la valoració que en fa el comandament militar intenta minimitzar-ne l’efecte. El mateix diari afirma que “se notó cierta efervescencia en las masas revoltosas que por el paseo de Pedro III, Murallas de Santo Domingo y Carmen y alrededores de la Zona de reclutamiento, dieron gritos de ¡Viva el Ejército! y alguno que otro de ¡Abajo la guerra!, pero sin generalizarse esos gritos, ni salir de la actitud que habían mantenido en la mañana los susodichos grupos”. El crit de Viva el Ejército tenia l’objectiu d’aïllar els soldats dels seus comandaments, de la Guàrdia Civil i dels sometenistes que a Manresa compten amb ciutadans notables. Davant de la Zona de reclutament, els revolucionaris van cremar públicament el ban del Capità General, que estava de manifest als pòrtics d’aquella oficina militar.

Encara que els republicans encapçalats pel seu líder Fius i Palà s’hi oposen obertament, la vaga general és un fet a la ciutat. Seguint l’exemple de Sabadell, on triomfa momentàniament la revolució, Manresa, que s’havia apuntat tard a l’aturada, aconsegueix que la protesta contra la guerra del Marroc sigui massiva. Malgrat el caràcter espontani de la protesta, el poble hi participa activament i alguns nens i adolescents tenen el seu protagonisme. Els crits a favor de l’anarquia són cada vegada més intensos, el bàndol del capità general que s’havia col·locat al pòrtic de l’oficina militar de reclutament fou cremat públicament, i les flames incendiàries fan ben visible la crema de les casetes dels burots i d’alguns convents que són les primeres víctimes de la revolta. Aquesta es transforma ràpidament en una insurrecció amb lluita als carrers, al mateix dia en què la rebel·lió comença a ser sufocada al centre de Barcelona. Cronològicament, primer, cremen les dues casetes de burots de la carretera de Vic, després l’Administració que hi havia sota el campanar de Sant Domènec; tot seguit, les del Pont Nou, Pont Vell, Quatre camins, palanca de l’Estació i Pont de Sant Francesc. Tan sols se’n van lliurar els de Santa Clara i del Poblenou. Poc després, les autoritats militars es veuen obligades a reconèixer que els esdeveniments se’ls hi han escapat de les mans. Tot seguit, els revolucionaris que transitaven pels carrers del Born, Vilanova i Muntanya es van aturar davant l’església de les Caputxines al carrer de Talamanca i van calar foc al convent. Van continuar pels carrers d’Òdena i Arbonés i en passar per davant de la plaça Montserrat cremen l’església i la casa asil de refugiades, així com el convent de les Serventes Mínimes del Sagrat Cor de Jesús. Continuen pel carrer Campanes on s ’ajunten amb un altre grup que provenia de la baixada de Sant Francesc, on havien cremat una caseta de burots, i tots junts van assaltar i cremar l’església i el convent de Sant Francesc: van entrar fent un forat a la paret del costat de la porta principal i ben aviat va quedar convertit en un “montón de ruinas”. En l’intent per socórrer una monja de dins del convent va resultar ferit Lluís Prunés (el segon alcalde republicà de Manresa). També és destacable el que expliquen un parell de testimonis en el sentit que els seus pares havien vist com també s’havien cremat algunes cadires de la Basílica de la Seu, aportació que també havia manifestat inicialment Jaume Pons, custodi del Museu de la Seu, però que després d’algunes indagacions ha arribat a la conclusió que els assaltants no havien arribat a entrar-hi, malgrat que si tenia confirmats tres intents de fer-ho. De fet, fins ara, no hi ha documentació que ho acrediti. D’altres actes duts a terme en els primers moments dels avalots, per part dels revolucionaris foren el tall d’algunes comunicacions com ara l’aixecament de la via del tren del Nord i del ferrocarril de Berga, al mateix temps que es destrueix una caseta de l’agulla amb una eina proporcionada pel guarda.

Davant del caire que prenien els esdeveniments, l’alcalde Joaquim Gomis Cornet es reuneix formalment a la Caserna del Carme amb l’autoritat militar que ja havia assumit de facto la tasca de restablir l’ordre. Publiquen un ban on insten a la dissolució dels grups en la via pública, de grat o per força i recorden que la llei prohibeix atemptar contra la propietat particular i contra els drets de l’estat i el municipi. Tot seguit, decideixen protegir l’Ajuntament i la Seu, dos possibles objectius dels revoltats. Així les coses, a la nit del dia 29 es va produir el primer enfrontament seriós entre revolucionaris i les forces de l’ordre representades pel s militars i un petit grup de sometenistes. A diferència d’altres poblacions, com Sabadell, els manifestants no van aconseguir entrar a l’Ajuntament. La intenció dels manifestants era la d’alliberar els presos. Com a resultat d’aquestes lluites tres ferits de màuser van ser atesos en cases particulars. Els revolucionaris van amenaçar de cremar el Casino de Juventud carlista, la casa de Prudencio Comellas i altres edificis públics desprotegits. També es van produir enfrontaments a la Baixada del Pòpul i al Passatge dels Amics. S’inicià aleshores una treva que aprofitaren els responsables de l’ordre per reforçar les seves posicions. El cap de vigilància nocturna de l’Ajuntament i sometenista, Salvador Arderiu, amb d’altres membres del cos que feien guàrdia a la plaça Cots per tal de vigilar els convents de les Reparadores i de Casa Caritat es van enfrontar a un grup de revolucionaris als que van poder dissoldre a l’alçada de Puigterrà de Dalt. Mentre, els bombers, protegits per soldats i sometenistes i increpats per les masses (tres van resultar ferits) intentaven apagar els incendis del Convent de l’Ensenyament a Sant Francesc, una part del qual es va salvar, però no així el de la plaça Montserrat i de les Caputxines. Durant la nit, es va reforçar la guàrdia de la presó amb un caporal i quatre soldats i es va establir una reserva comandada pel capità Eduardo Aguardo a l’Ajuntament. Alguns sometenistes feren guàrdia al convent dels Pares Caputxins i a la residència dels jesuïtes. Mentrestant, el sometent de la barriada del Plantat també es va dirigir cap a l’Ajuntament, després d’haver-se enfrontat a un grupet de revoltats al sector de Les Farreres. Continua la vaga general, amb els comerços també tancats, i a les nou del matí comencen a sorgir activistes pels carrers que intenten impedir que surtin de l’Escorxador els carros de la carn destinats als mercats de la ciutat. El comandant de la caserna del Carme informa l’alcalde Gomis que ha format una força de 25 soldats comandada per un capità, alguns sometenistes i la Guàrdia de Vigilància per tal d’escortar aquests carros i protegir-ne la sortida. Aquest piquet militar deixa la caserna i passa pels carrers de Sant Miquel i el Born fins anar a parar al començament del Passeig de Pere III, on alguns regidors insten la població a sumar-s’hi, sense gaire èxit. A l’altra cantonada del Passeig, l’alcalde de barri i sometenista Joaquim Cardona i Ramí es troba amb un grupet de revolucionaris i després d’un enfrontament a la Muralla de Sant Domènec és ferit per arma blanca i després assassinat amb el seu mateix fusell. La Creu Roja el va conduir sense vida a l’Hospital de Sant Andreu. La notícia s’estén ràpidament per la ciutat i alguns sometenistes surten en persecució dels assaltants, mentre els militars ocupen els carrers i les places fent fora els revolucionaris que troben al seu pas. Aquests es reorganitzen i contraataquen sobretot a la Muralla del Carme, on segons les forces de l’ordre tenien la intenció d’entrar als magatzems Sol Raurich i després a la ferreteria Armengol de la carretera de Vic. Els soldats que estaven de reforç a la muralla de Sant Domènec van efectuar uns trets amb els seus fusells i van ferir greument alguns manifestants (Francesc Perramon Vila i Pere Vilanova Dalmau), resultant mort Francesc Bacardit Rivera en ser traslladat amb l’ambulància de la Creu Roja. També es van registrar moviments i algun enfrontament als voltants del Puigterrà. A les darreres hores de la tarda, els capitans de la caserna, Garcia i Fernández, van fer una batuda intimidadora per la ciutat i van detenir algun individu.

L’endemà, alguns petits tallers van reprendre el treball, però no així les fàbriques. La ciutat continuava presa militarment, amb patrulles de vigilància en diferents camins i punts estratègics i tant els soldats, que controlaven els mercats, com la Guàrdia Civil i el Sometent continuaven amb els reforços. L’endemà, diumenge, alguns establiments van obrir durant el dia i un bàndol autoritzava els ciutadans a tornar a passejar pels carrers. Aquell dilluns encara es podien veure forts contingents de soldats, que vigilaven les entrades de les fàbriques més importants, per evitar qualsevol intent de nova revolta i assegurar-se que la immensa majoria dels treballadors reprenien la feina i es retornava a la normalitat de l’ordre establert.

Manresa no fou l’única localitat bagenca que va ser l’escenari de la revolta del juliol del 1909, sinó que tota la comarca va viure també un juliol amb efervescència de revolució momentània. A Monistrol de Montserrat, per exemple, els vaguistes van impedir que dos soldats que gaudien d’una llicència temporal es reincorporessin a files el dijous 29, de manera que els van sostreure l’uniforme i els obligaren a canviar de direcció en el trajecte cap a Lleida. 20 A més, un grup d’uns quaranta homes de Monistrol de Montserrat, capitanejats per Santiago Alorda i l’anarquista Timoteo del Usón, es dirigí a Sant Vicenç de Castellet, un nus ferroviari molt important, on van destruir rails, incendiaren 20 vagons i prengueren les línies telegràfiques. Dotze dels vaguistes, acusats de rebel·lió militar, foren condemnats a cadena perpètua, i la resta a diferents penes de presó. Moià també se sumà a la vaga general almenys des de dimecres dia 28 de juliol, igual que Manresa, amb cert retard. Hi tingueren lloc alguns aldarulls, si bé probablement el més significatiu fou la por que envaí les autoritats i el veïnatge davant dels rumors que corrien referents a la imminent entrada dels revolucionaris a la vila. Tant és així que fins i tot les autoritats municipals i el Sometent de Moià va planejar negociar amb els escamots i oferir-los diners a fi de dissuadir-los. Uns rumors certament poc fonamentats però que circularen profusament durant aquests dies fins al punt que no sabem si foren revolucionaris d’Igualada els que vingueren a cometre destroces a Manresa o talment fou a l’inrevés. També sembla que els monistrolencs autors de la crema de vagons a l ’estació de Sant Vicenç tenien la intenció d’arribar-se a Manresa. Al seu torn, Artés hagué de desafiar la por organitzant una vigilància permanent. En aquest municipi també circulaven rumors de l’entrada d’un escamot procedent de Sallent que sembla que finalment se’l pogué desautoritzar. En referència als fets de la Setmana Tràgica a la població de Súria, les actes municipals de l’època reflecteixen molt poques pinzellades dels episodis ocorreguts. Ara bé, també el 1909 hi hagué una revolta popular a Súria, que va tenir un mes de durada, contra l’anomenat impost de consums. Durant la revolta, el 9 de febrer de 1909, es va produir la mort del jove de 21 anys Urbici Calmet, el noi Viudo, que va fer augmentar encara més la tensió i que va acabar amb una gran manifestació de dol de tot el poble i amb la supressió dels burots que perseguien el contraban dels consums. A més, segons afirma l’historiador surienc Josep Reguant, durant la Setmana Tràgica el Bisbat de Vic va aconsellar a les monges residents a Súria que abandonessin el poble en veure la situació a altres pobles i ciutats. En referència al poble de Bal sareny, en primer lloc cal subratllar la neteja de paperassa que hi va haver a la Casa de la Vila, enviant a cal drapaire tot un camió ple de papers vells, quedant el dubte de si es va llançar a l’abocador algun document valuós referent a la Setmana Tràgica. En tot cas, a Balsareny la vaga va durar tres dies 28, però a causa de la poca documentació no se’n sap res més. Contràriament, a la localitat de Cardona si que hi ha documents escrits que reflecteixen, en menor o major mesura, què succeí després de la Setmana Tràgica. Les actes municipals de l’època, conservades a l’arxiu del poble, constaten que el rector de les esglésies de Sant Miquel i Sant Vicenç va convidar a la Corporación Municipal a un tridu celebrat els dies 27, 28 i 29 d’agost “en desagravio por los ultrajes, sacrilegios y violencias de que ha sido la Religión del Estado a consecuencia de los hechos vandálicos ocurridos en Barcelona y otras poblaciones de Cataluña”. La del dia 31 d’agost relata que l’Ajuntament féu pública “en nombre de la Villa” la seva més enèrgica protesta pels “incendios, sacrilegios, profanaciones de sepulturas y cadáveres, mutilaciones, robos, asesinatos, devastaciones y pillajes cometidos por los revolucionarios en Barcelona y poblaciones de Cataluña el julio pasado”.

Immediatament després d’esclafada la revolta, va iniciar-se la repressió. Les organitzacions republicanes, obreres i lliurepensadores, van ser pràcticament desmantellades. Molts dels seus líders van ser detinguts i processats, com a conseqüència de que el nou governador de Barcelona, Crespo Azorín, va ordenar dos-cents desterraments i més de dues mil persones van haver d’exiliar-se. Enmig d’un ambient marcat pel sentiment de revenja, alguns diaris conservadors van posar en marxa una campanya de delació a gran escala i, en pocs dies, els centres penitenciaris estaven desbordats de presoners.

Conclusions

La primera de les conclusions és la injustícia i la diferència de classes en el moment d’esclatar la revolta. El problema immediat, que no l’únic, va sorgir arran de la manera de com l’exèrcit agafava els reforços per aquesta guerra ja declarada, els reservistes, homes que ja havien acabat el servei militar i molts d’ells estaven ja casats i tenien fills. El sistema de reclutament no sol s era injust (només anaven a la guerra els qui no podien pagar una quota per lliurar-se’n) sinó que era ineficaç (manca d’experiència, desconeixement del terreny…). La major part dels que havien d’anar a la guerra eren obrers i era aquest sector de la població el que protestava més enèrgicament contra la guerra, en la que només es defensaven els interessos econòmics d’uns pocs capitalistes, els fills dels quals no serien mai enviats a Melilla, per cert. L’únic instrument que li quedava a la classe obrera per protestar contra la guerra era la vaga general . A més, les noticies de les grans baixes causades pels rifenys als espanyols que venien del Marroc i la presència encara viva del record de la guerra del 1898 feien créixer aquest descontentament cap a la política del govern de Maura. Tot i això, si es repassa cronològicament l’acció dels revolucionaris manresans hom s’adona que la primera diana de la seva ira foren els burots, que històricament han estat una font constant de problemes i han provocat revoltes arreu de l’Estat espanyol a causa de la seva manifesta impopularitat. I és que l’impost de consums que es recaptava a les casetes dels burots eren implantats a productes de primera necessitat, els que afectaven directament a la classe obrera. Per tant, a tall de conclusió es pot afirmar que la revolta no va ser només contra l’embarcament de sol dats cap a Meli lla, sinó que la situació ja venia atiada de temps enrere. Continuant el repàs cronològic, el segon objectiu foren els convents i les esglésies, que a nivell espanyol, arran dels esdeveniments del segle XVI, esdevingueren un instrument d’autoritat estatal (recordem la Santa Inquisició). Els obrers interpretaren que des de feia ja alguns segles, l’Església ha subord inat moltes vegades les seves obligacions espirituals a la seva funció política.

P’otr Kropotkin va dir a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: “Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l’Estat, el capitalisme i la superstició”. Amb el present Treball de Recerca, i després d’haver aprofundit en la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia i d’haver-me endinsat en la seva obra i ideologia, crec que, almenys una persona –i espero que els que el llegeixin– ha conegut la seva obra i l’ha intentat difondre.

Quina ciutat d’aquestes et va impactar més?

Srebrenica, la localitat on hi va haver la matança de 8.000 persones en dos dies per part dels serbis al final de la guerra, el 1995. Pels bosnis és com la Batalla de l’Ebre aquí, la bandera de la lluita i el patiment. Any rere any es descobreixen fosses comunes i cada 11 de juliol s’hi fa un funeral homenatge.

Quin record va deixar la guerra?

El record de la guerra que queda als Balcans és complicat d’explicar, perquè quan s’acaba la guerra amb els acords politics de Dayton, Bòsnia queda dividida en tres parts: la croata, la bòsnia i la sèrbia. Hi ha hagut un llarg debat intel·lectual i historiogràfic sobre si els acords són justos o no, ja que el 51% del territori va quedar pels serbis, que en teoria eren els agressors. Els bosnis ho veuen molt injust. Així, allà el primer que et trobes és que resulta molt difícil parlar amb ells sobre la guerra, ja que tot i que ja han passat 15 anys hi ha ferides que segueixen obertes. Encara hi ha molt ressentiment, i és un país totalment fragmentat. Els acords van aconseguir pacificar la zona però no crear una convivència. En aquest sentit és molt interessant anar a la part oriental, la part sèrbia de Bòsnia, perquè veus especialment la fragmentació de la societat.

I entre els serbis?

Els serbis són molt recelosos, tant dels bosnis com dels turistes. Els mitjans de comunicació europeus van fer bons i dolents, estigmatitzant els serbis com els dolents. Ara creuen que tenim una mala imatge d’ells i que pensem que van ser els culpables de tot el conflicte.

Com està allà el tema de la memòria històrica?

Quant a la memòria històrica, allà cada any s’intenta recordar els morts, i també es fan actes a Sarajevo. Ells encara ho viuen com una cosa molt calenta, no en volen parlar gaire, però fent un paral·lelisme amb Espanya, aquí fa 70 anys de la guerra i costa molt obrir fosses, i allà en fa 15 i ja se n’obren, però és un guerra que ha quedat totalment oblidada. Això és conseqüència de la manera de tractar els conflictes del periodisme actual: es tracta un tema mentre hi ha confrontació i després s’oblida, com també ha passat Rwanda, Somàlia o com passarà segurament amb Iraq. Els mitjans bombardegen durant un cert temps, però no hi ha una reflexió i un anàlisi profund, s’intenta fer lectures senzilles dels fets, com determinar bons i dolents, i quan es firma la pau s’oblida completament.

Què es pot fer ara per evitar l’oblit i la superficialitat a l’hora d’avaluar la guerra?

S’ha de rellegir des de la historiografia el conflicte i valorar el pes exacte dels tres actors de la guerra i no incorre en el perill d’estigmatitzar un poble, perquè llavors queden els recels que apuntava abans deia abans. Considerar els serbis com a únics culpables és un error. En aquest cas, també hauríem de considerar-ne els croates, que també pacten la divisió de Bòsnia. Els conflictes van ser principalment entre serbis (ortodoxos) -croats (catòlics) i bosnis (musulmans). I també entre serbis i albanesos a Kosovo.

Així doncs, quin paper té Milosevic durant la guerra?

Milosevic no va ser el gran dimoni de la guerra, tot i els mitjans així ho van pintar. A mida que la guerra es fa més violenta, per a ell és més un problema que un avantatge. Els responsables directes van ser Karadzic i Mladic, que eren independents del govern serbi de Belgrad. No es va explicar que Milosevic els odiava, perquè ell volia acabar la guerra i els altres dos, que eren uns radicals, la volien portar fins al final. No era un Sant, evidentment, però s’ha de valorar tot amb més rigor i seriositat.

Què t’ha aportat aquesta experiència?

El viatge t’aporta conèixer de primera mà gent que ha viscut la guerra més brutal a Europa des de la Segona Guerra Mundial, que a nivell personal resulta molt positiu. Tenia ganes d’aprofundir en una guerra oblidada i de la que no se’ns havien explicat les coses tal i com van ser. Ara estic més informat, i també m’ha servit conèixer la varietat ètnica dels Balcans, que és fenomenal. Estàs entre Europa i el mon oriental, dos mons oposats i amb una mescla de cultures brutal.

Què se sent al debutar a la lliga ACB tan jove?

Al principi estàs molt impressionat per jugar contra jugadors professionals amb els que sempre t’havies emmirallat. A més, estàs molt nerviós perquè et vols exigir molt i demostrar al públic quina mena de jugador ets ja només sortir a pista. Tot i això, és una sensació molt bonica i en aquells moments estàs molt content i satisfet.

Ha estat molt dur arribar fins aquí?

La veritat és que sí. Has de deixar moltes coses de banda, t’has de sacrificar molt pels entrenaments, no pots fer vida normal com l’altra gent de la teva edat, costa molt sortir de festa perquè normalment tens entrenaments o partits… No

pots fer tonteries, i has de renunciar a certs hobbies com ara esquiar. Però al final et recompensa, perquè tot i que deixes de fer moltes coses al cap i a la fi fas el que més t’agrada, que és jugar a bàsquet.

Quin camí has seguit per esdevenir un jugador semi-professional?

Vaig començar jugant al Club Natació Tàrrega, a júnior de primer any em va fitxar el Lleida i a l’últim any de júnior vaig venir a Manresa. Ara estic a l’equip vinculat de la lliga EBA però amb dinàmica del primer equip.

Què et va aportar la teva participació en l’Europeu Sub18 a Vilnius, on vas ser el millor pivot de la selecció Espanyola?

Va ser una experiència molt maca. Vaig aprendre molt, conèixer molta gent nova i fer amistat amb els companys de la Selecció. A més, Ricard Casas és un gran entrenador i em va tractar de meravella, al mateix temps que em va ensenyar moltíssim.

És possible compaginar la dinàmica professional d’un equip ACB amb els estudis?

És realment complicat. Els estudis els has de deixar una mica de banda. La majoria de jugadors estudien a distància i es treuen la carrera en 7 o 8 anys. Es molt difícil per l’exigència dels entrenaments, tant al matí com a la tarda, el gimnàs, els partits del cap de setmana… Tot i això, a Manresa tinc la sort que Larry Lewis ens ajuda molt als joves en tots els aspectes, no només el bàsquet. T’aconsella com cuidar-te, com comportar-te, t’ajuda si tens exàmens (ell té la carrera de màrqueting)…

Estan al mateix nivell d’importància els estudis que el bàsquet?

Sí, ara mateix sí perquè estic acabant 2n de Batxillerat i com que encara estic començant en el món del bàsquet els estudis tenen molta importància. Però pel club el primer és el bàsquet, tot i que m’han dit que no puc deixar els estudis de banda.

Marxar de casa amb 16 anys no devia ser una decisió fàcil…

Gens ni mica, perquè deixes de banda la família, tot i tenir-los a prop, els amics de tota la vida, la rutina de sempre… ho trobes a faltar! Ara, aquí Manresa he fet nous amics que m’han cuidat molt bé i ja he agafat una nova rutina.

Venint de fora, què t’ha sobtat de Manresa?

Sincerament, m’ha agradat molt. Només arribar la gent em va acollir molt i molt bé. Per la gent de Manresa només tinc paraules d’agraïment. A més, la ciutat no és molt gran ni molt estressant, però hi tens de tot. En un futur, m’agradaria molt quedar-me a viure a Manresa.

El llibre es centra en tres figures fonamentals: Adolfo Suárez, el general Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo, o el que és el mateix, els tres únics diputats i dirigents que van romandre en els seus seients quan va fer la seva aparició Tejero. La posició d’aquests tres personatges ha estat l’últim gest èpic que ha viscut aquest país.

Adolfo Suárez, aleshores president del govern, és el que pren més protagonisme. Va ser l’home nomenat pel rei per substituir el govern d’Arias Navarro, govern encara molt arrelat a les costums franquistes. Suárez tenia la missió, doncs, de transformar aquell país enfonsat per tants i tants factors (la recent dictadura, crisi econòmica, desencís, etc.) en un país democràtic, amb dret a l’elecció de parlamentaris i llibertat d’expressió.

L’objectiu no era gens fàcil. D’entrada, Suárez havia d’intentar no defraudar els militars, factor clau per l’estabilitat política del país. Tot i això, si realment volia convertir Espanya en un país democràtic tenia diferents factors clau per resoldre. Primer de tot crear una carta magna: una Constitució, que satisfés tothom. Després, i perquè ell mateix també ho necessitava, convocar unes eleccions que li donessin legitimitat com a president democràtic i, finalment, legalitzar totes les forces polítiques, inclosos els comunistes, tot i que havia promès no fer a l’exèrcit.

A partir d’aquí, la seva figura com a president es va anar desinflant fins a quedar, igual que la de Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo, sol i fracassat políticament. Fins i tot el rei Joan Carles I va acabar-li donant l’esquena, fet que sense voler-ho també va comportar que els militars es revelessin el 23-F, ja que sense el suport de ningú, ni els del seu propi partit, estava clar que el model sobre el qual s’havia apostat ja no es podia sostenir. I és que tal i com esmenta Cercas en multitud d’ocasions, els colpistes potser més que anar contra dels comunistes i Carrillo, anaven principalment contra Suárez, perquè era la imatge viva de la democràcia i de la transició en aquells moments. Ell va aguantar i va sobreviure als fets. La democràcia, per tant, també.

És obvi que el model de transició espanyol, no va ser, ni molt menys, com altres models que han acabat amb totalitarismes com ara l’alemany o l’italià, on simplement no hi va haver transició. Es va produir un cop sec a aquestes dictadures i es va reorganitzar el model partint de zero. Aquí, lògicament, això no podia ser així, perquè després de 40 anys de franquisme, bona part de la població s’hi havia acostumat o, simplement, l’havia acceptat. Així doncs, en fer aquesta transició pactada, el nou model d’Espanya va ser molt més difícil de reorganitzar: s’havia de partir de certes normes de l’antic model, cosa que feia de l’evolució una quimera. Va ser molt difícil acceptar decisions com les d’incorporar partits d’esquerres al nou parlament, i acceptar com a representants polítics persones que, com Carrillo, havien estat enemics del passat, però que, tal i com explica Cercas, eren canvis necessaris per legitimar realment la transició a la democràcia.

De Santiago Carrillo, la figura que més clarament s’oposava als generals radicals d’ultradreta, s’ha de destacar -tal i com ho fa l’autor- el fet que no s’amagués en el moment en el qual els colpistes van començar a disparar contra el sostre de l’hemicicle. Les explicacions de Cercas al respecte són que Carrillo sabia que si algú havia de morir en aquell esdeveniment era ell. Havia lluitat clandestinament contra Franco, també ho havia fet en la guerra civil contra els insurgents, i ara, tornava a ser allà, al parlament, tornant a defensar els seus ideals. Tot i que sabia que estava políticament acabat després de la constant desfeta del PCE a les urnes, va rebel·lar-se aquell dia contra els seus enemics de tota la vida i va reivindicar-se, sense saber-ho aleshores, com un dels grans personatges de la història d’Espanya.

I parlar dels enemics de Santiago Carrillo em porta a recordar un  dels altres principals protagonistes d’aquell 23-F: el general Gutiérrez Mellado, que havia combatut per les tropes rebels durant la guerra, però que va acabar defensant la democràcia. És curiós que, tenint en compte el prestigi que tenia dins l’exèrcit, Gutiérrez Mellado, un antic franquista de cap a peus, portés a terme polítiques que sabia que d’una manera o altra afectarien els militars, fent-los així rebel·lar contra ell fins a acusar-lo de traïdor tant al propi exèrcit com a la pàtria. Va passar de defensar el franquisme a jugar-se el coll per la democràcia. Segurament, el desafiament verbal i físic que va dur a terme contra els seus antics col·legues va ser, tal i com explica també Cercas, conseqüència del seu fracàs com a polític i militar. Era l’únic que estava al costat de Suárez, cosa que el convertia a ell també en un fracassat políticament.

Anatomia d’un instant és, doncs, una indagació sobre el 23-F feta per algú que no ho va viure i no arrossega les servituds ideològiques, d’un o un altre signe, pròpies de testimonis de major edat. Tal vegada aquesta sigui la raó de les seves tesis contundents que ningú havia expressat fins ara en veu alta i de la precisa anàlisi del comportament de persones i organitzacions col·lectives.“A Itàlia i França el llegeixen com una novel·la; a Espanya s’ha considerat més una crònica”, apunta en aquest sentit l’autor, nascut a Càceres el 1962. Cercas és llicenciat i doctor en Filologia Hispànica, i va començar la seva carrera literària amb un llibre de contes, El mòbil. Més tard van arribar les seves novel·les més conegudes com L’inquilí, El ventre de la balena i, sobretot, Soldats de Salamina.

Després de llegir el llibre la sensació és que ningú va estar a l’altura. Tampoc la societat civil. Molt pocs van donar la cara aquella nit i no hi va haver una reacció seriosa. Com a país no es va actuar de manera brillant, ni es va estar a l’alçada. Tot el que havia llegit fins ara sobre el 23-F eren llegendes o ficcions, i en aquest llibre se’n prescindeix per aprofundir en la historia.

Tot i que a Anatomia d’un instant s’assegura que “ja no existeixen grans enigmes sobre el 23-F, sinó només zones d’ombra” personalment encara em continua intrigant i inquietant la responsabilitat del Rei en aquell Cop d’Estat. El va organitzar o el va tombar? En aturar-lo, ho va fer per convenciment o per interès? De fet, suposo que sempre seguiré tenint aquest dubte, més enllà de les versions oficials de la veritat. L’esperit crític em porta a desconfiar de tot aquell procés. I és el mateix que m’ha portat a aquesta Facultat.