Ferran Sardans Serra
Vaig néixer a Manresa el dia 21 de febrer de l’any 1992. Actualment, sóc estudiant de primer de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, on he arribat a través del Batxillerat d’Humanitats, cursat a l’Escola Joviat de Manresa. Vaig treballar des dels 15 anys fins als 17 al diari Regió7 els diumenges a la tarda i tots els matins del mes d’agost del 2009. A més, fa més de 3 anys que col·laboro mensualment amb la revista d’informació i opinió manresana El Pou de la gallina. La meva principal afició és el bàsquet. En aquest sentit, sóc segon entrenador del CB Navàs a la lliga EBA i entrenador del Cadet B femení de Joviat-La Salle Manresa.
Ideari presentat al premi “Protagonistes del Demà” del Rotary Club Manresa Bages:
Fa uns dies llegia un article d’opinió que qualificava al jovent actual amb l’apel·latiu de Generació ni-ni, referint-se a que molts joves ni estudiem ni treballem. Assenyalava, també, que molts sociòlegs apunten que economitzem els nostres esforços per por a la frustració, i que un 54% no tenim ni projectes ni il·lusions. En alguns casos, dissortadament, aquestes dades passen de meres estadístiques a entristidores realitats, però en altres, no hi ha res més lluny de la realitat. Jo, gràcies a l’ambient que des de sempre m’ha envoltat crec que tinc la sort de pertànyer al segon grup. Metaforitzant amb un vaixell, sempre m’han mogut els vents de llibertat, uns somnis, unes utopies, la lluita per intentar defensar els meus ideals. En aquest viatge, per sort, sempre he tingut un timó ben dirigit que m’ha sabut encaminar, orientar i ajudar quan calia. Uns pares que m’han estimat i exigit alhora, que m’han apreciat i recolzat quan més ho necessitava. Uns amics que m’han fet créixer a nivell personal i als que dec moltes coses, una d’elles part de la meva personalitat. I, també, una escola i uns professors que han donat el millor d’ells mateixos per llimar els meus defectes i enaltir les meves virtuts. La major part de les meves hores les he passat envoltat d’un ambient propici i d’unes persones que, amb els seus pertinents defectes i virtuts, han tingut la paciència i serenitat per tal de millorar-me constantment.
Tanmateix, sovint és costós, tot i tenir un ambient favorable, no seguir les corrents i navegar per un afluent enlloc de fer-ho pel riu principal, encara que això últim pugui representar abaixar les veles. Ho és segurament perquè quanta més força i cabal té un riu més fàcil és navergar-hi, però des de petit se’m va inculcar que havia de ser ferm amb les meves conviccions i perseverant amb les meves il·lusions.
En aquest sentit, la cultura de l’esforç si que és realment un problema. Gairebé no existeix en la nostra societat, i és un greu problema estructural, perquè és la mentalitat que es transmet de pares a fills, la llei del mínim esforç… és el principi, conceptual i pragmàtic, del fracàs escolar i personal, més important fins i tot que el primer. La cultura de l’esforç et dóna una lliçó important per afrontar la vida: tot costa d’aconseguir, ningú regala res. Però, al mateix temps, la satisfacció que s’obté quan s’aconsegueixen és un preu just per haver-se esforçat. Quan un s’esforça, encara que no tingui èxit a la primera, tindrà força per tornar-se a aixecar fins que aconsegueixi els seus objectius. I és precisament sobre aquesta base on hauríem de construir la societat i lluitar perquè tothom pugui aconseguir els seus objectius i els seus somnis, però sempre amb la dosi necessària d’esforç.
Crec, també, que la gent és bona per naturalesa, en el perdó i en l’amor. Que hem d’aprendre a valorar l’amistat per sobre de les diferències entre nosaltres. És cert que resulta molt difícil fer-ho amb persones que valoren més els seus ideals que els seus principis i sentiments, perquè és aleshores quan les diferències, la superficialitat i el rancor sempre acaben sortint a la llum. Ara bé, no m’he amagat mai dels meus pensaments ni dels meus ideals perquè, al capdavall, què és una persona sense ideals? Una persona val pels seus pensaments, i els seus pensaments tenen valor per la valentia que té aquesta persona en executar-los. Tots tenim un objectiu, que ens sembla gran i, realment, és així, però hem de ser perseverants en buscar-lo. Perquè les utopies no són més que utopies, però si que és possible acostar-se a elles. Però per això fa falta gent que deixi de banda el conformisme i la passivitat i s’animi a afrontar els problemes de cara, amb valentia. Aquesta valentia és la que em va fer veure que la diabetis, si volia tirar endavant, no podia resultar-me un problema, que no havia de viure per la diabetis sinó amb la diabetis. També m’ha fet tirar endavant el meu esperit crític, vehiculat a través de reportatges i entrevistes a la revista d’informació i opinió manresana El Pou de la gallina, amb la que fa gairebé ja tres anys tinc la sort de poder col·laborar, i amb els dos anys que vaig estar al diari Regió7, on vaig intentar aprendre tant com podia.
Tota una vida lligada a l’esport també m’ha forjat, dia a dia, el caràcter i perfil personal. És innegable que l’esport té inherents un seguit de valors, necessaris en l’esport i en l’àmbit de la societat. Un d’ells és l’amistat, un valor que fa que quan les coses no vagin bé es pugui tirar endavant més fàcilment. La relació que s’estableix entre esportistes té molt a veure amb la que s’estableix a la família, sobretot pels llaços que sorgeixen amb les hores de convivència i contacte. Un altre valor és el de la responsabilitat quan s’ha de decidir. Hi ha gent a la que ja li vagi bé seguir una línia marcada pels altres que l’alliberi de prendre decisions. Però en l’esport el líder de l’equip es valora en funció de la seva capacitat de no defugir responsabilitats. L’esforç és un altre valor atribuït a l’esport, en el meu cas el bàsquet. Gairebé mai s’aconsegueix res sense esforç, que marca la diferència entre els jugadors i els equips. És la cultura del treball. També és importat la puntualitat, tant necessària en els temps que corren. Ho és també el companyerisme i la capacitat de treballar en equip, conjuntament, per un mateix objectiu. Un altre valor important és el de la humilitat. Mai no és tard per aprendre, millorar, evolucionar i innovar. L’esport també esculpeix persones amb compromís. Compromís amb l’entrenador, els companys, el club i, conseqüentment, la societat a la qual pertanys. És per això, a part del meu amor per aquest esport, que gran part del meu temps transcorre en pistes de bàsquet.
En síntesi, entenc que és la suma de tots els esforços, projectes, il·lusions i dinamisme de les persones el que configura el futur d’un país a mig i llarg termini que, al mateix temps, es veu estroncat per problemes com la discriminació, la falta de valors i el poc orgull personal. Només nosaltres tenim la clau per obrir la porta del camí que volem escollir…
